Durant un cap de setmana passat a la casa paterna, un jove estudiant de Mines acompanya el seu progenitor, metge d’una extensa comarca austríaca, a un seguit de visites professionals; això serà l’excusa perquè presenciem una desfilada de personatges grotescos esguerrats, criminals, alcohòlics, folls que culminarà en el llarg i ja famós soliloqui del príncep de Saurau. A mesura que pare i fill avancen per una vall cada cop més tancada i asfixiant, la narració també es farà progressivament eixordadora i obsessiva, fins al deliri implacable de l’excèntric estadant del castell de Hochgobernitz. El que podria semblar fruit d’una imaginació excessiva o fins truculenta no és sinó, en el cas de procedir de la ploma fecunda de Thomas Bernhard, un diagnòstic despietat de la societat austríaca, fàcilment extensible, d’altra banda, a d’altres societats: som víctimes, se’ns diu en aquest llibre, d’una població malalta de cap a cap, propensa a la violència i la demència. On rau, però, el secret de la fascinació que emana de les pàgines de Trasbals? Sens dubte en l’estil contundent, volgudament martellejant, sinuós, un estil que voreja la pura acrobàcia verbal, encara que sempre dominat pel seu autor i que la traducció de Núria Roig respecta amb tota fidelitat. Si calgués destacar el qualificatiu més repetit d’entre la munió de comentaris que la mort prematura de Bernhard ha suscitat, aquest seria que es tracta d’un escriptor de l’estirp, com també s’ha dit, de Kafka o Beckett imprescindible. El lector català té ara ocasió de comprovar-ho per fi amb una de les seves obres cabdals.